El 6 de desembre és una data molt estimada en un poble de la comarca, que es festeja i venera íntimament, però no pas per commemorar el dia d’aprovació de la Constitució espanyola, que enguany ha fet 35 anys. Ara que aquesta Carta Magna es branda més que mai com una caixa tancada a la reivindicació dels catalans de poder decidir el nostre futur, la diada constitucional espanyola ja només l’acaben celebrant el PP, Ciutadans i el PSC, amb brindis sonats inclosos, que fan ennuegar més d’un.
Amb un carrer dedicat i tot, la data del 6 de desembre a Vilanova del Vallès es reviu amb emoció interior perquè recorda el dia de l’any 1983 -enguany n’ha fet trenta, doncs- que el govern de la Generalitat va aprovar, finalment, la seva independència com a municipi, fins llavors fragmentat entre els termes de la Roca i Montornès del Vallès. Aquell dia les campanes de la parròquia de Santa Quitèria, mogudes per torns de voluntaris, van repicar incessants durant 24 hores per festejar la recuperació de la independència aconseguida durant la República i que van perdre just després d’acabada la Guerra Civil. Va ser un procés polític i legal llarg i complex, de més de tres anys de tràmits gens fàcils, que va ser empès per la mobilització popular, a través de l’associació de veïns, que va actuar amb unitat, tenacitat i intel•ligència. Un procés que es va culminar el dia 12 de febrer de 1984 amb la constitució del nou ajuntament, regentat provisionalment per una comissió gestora.
Tot i els honors del 6 de desembre, de fet, Vilanova celebra la festa amb tota la pompa als voltants del 12 de febrer, dia en què la creació del nou consistori també va ser acompanyada d’una gran festa veïnal, que encara es repeteix cada any -com també aquest que en farà 30-, amb un gran àpat popular.
De tot plegat me n’he acabat de fer al càrrec ara que m’ha caigut a les mans un llibre deliciós: Vilanova del Vallès. Història de la independència municipal (1936-1984). Va ser editat per l’Ajuntament aviat farà cinc anys, quan Vilanova celebrava el seu 25è aniversari com a poble independent. Va ser escrit pel ja desaparegut Josep Ginestí i Riera, que va vehicular la feina conjunta d’una comissió de vuit persones més que van viure i treballar en primera línia aquell procés independentista i que volia respondre al com i per què es va produir.
El llibre és una alenada d’aire fresc, que es llegeix d’una revolada. Fa reviure anys dels primers temps de la recuperació de la democràcia, amb afanys i conviccions populars encara molt il•lusionadores, que feien assolir objectius àmpliament compartits.
I, des d’aquest punt de vista i salvant totes les distàncies, el procés vilanoví també resulta ben modèlic en els moments actuals en clau nacional catalana. L’equip de redacció del llibre ja ho deia fa un lustre en concloure’l: “La independència no és un miracle que solucioni automàticament els problemes: aquest hi són i es mantenen, però la diferència fonamental és que els resolem a la nostra manera, segons el propi criteri; a més, podem administrar directament els nostres recursos. Per això pensem que uns altres territoris, fins i tot d’àmbit diferent (la nació catalana, per exemple, com tantes altres nacions i pobles oprimits), han de poder conquerir la sobirania pròpia. Vilanova ho ha fet i ens va bé. N’estem molt contents”.
Com passa amb tots els processos d’emancipació, no cal pas preguntar als vilanovins si ara es farien enrere i tornarien a la situació anterior. La resposta és òbvia. El que sí que caldria és que la seva tenacitat i amplitud de mires ens servissin d’inspiració.
Vicenç Relats, periodista
Lliçà d’Amunt, 12 de desembre de 2013
